Posts tagged ‘Relacions Públiques’

abril 24th, 2015

Adéu, pare (in memoriam, Manel Palencia i Garriga)

Manel Palencia 001La mort de la teva filla el passat mes de gener ha estat un cop massa dur per a tu. La vida va perdre tot sentit a partir d’aquell moment. I has decidit seguir la seva estela. Adéu, pare. Et trobaré molt a faltar.

Et vull dir una cosa: em sento molt orgullós de tu, del que has fet i del que has dit, de la teva actitud com a pare, com a ciutadà, com a professional de la publicitat, com a catalanista. La teva vida no ha estat fàcil i has lluitat de valent per aconseguir un espai professional i familiar de qualitat, amb un estil propi. Els companys de la publicitat saben de la teva generositat, tracte i somriure constant. La família i els amics també. Inclús la gent anònima del carrer també ho saben (em ve al cap la teva acció “diària” de preparar-te monedes a la butxaca per repartir-les entre persones necessitades… sembla una tonteria però fer-ho durant 15.000 dies és excepcional).

No tenies facilitat de paraula però tenies facilitat de pensament, una ment àgil típica de les criatures de la post-guerra. I el temps i l’experiència et van convertir en un gran publicitari, expert en mitjans. La publicitat en cabines telefòniques (CETESA) va ser “made in Palencia” durant molts anys.

Sento també una gran satisfacció per haver compartir bona part de les nostres vides, professió i passió. Als anys 80 i 90 vam compartir Junta Directiva de l’Associació Catalana de Publicitat i Comunicació, de la qual vas ser President un munt d’anys (des d’aleshores et deia “president”, m’agradava dir-te “president”, fins el darrer dia et vaig dir “president”). Vam compartir moto. Vam compartir pont aeri. Vam compartir la llengua catalana (amb tu vaig poder parlar en català des de la infància). Vam compartir un munt de frases fetes. Vam compartir grans estones rient, rient de valent, instants màgics de la vida. Inclús ets el culpable del meu agnosticisme actual, regalant-me llibres de l’estil “Jesús, 3.000 anys abans de Crist”… tantes i tantes coses. Et vas entendre molt bé amb els meus fills. El paper d’avi (“Bubu”) el vas fer amb gran empatia, i de manera sincrònica i complementària a la meva. Gràcies, pare. Per tot.

A partir d’avui quedo orfe de tu. Ben segur, en el futur trobaré a faltar les teves observacions i la teva admiració per tot el que feia. M’admiraves molt. I confiaves molt en mi. Era recíproc.

Adéu, pare. Fins sempre.

pare1  pare2
setembre 22nd, 2013

Donar és la millor comunicació

“Donar és la millor comunicació”. Així acaba un espot publicitari de l’empresa tailandesa de telefonia, True Move-H, que ha decidit sorprendre als seus usuaris i al món sencer amb un reflexiu missatge a través d’una campanya de relacions públiques. L’objectiu de la campanya no és recollir diners per a una causa ni vendre un producte. Tan sols vol transmetre una història commovedora que humanitza les relacions entre les persones. Convido a visionar-lo. És impactant i molt emocionant.

YouTube Preview Image

El vídeo promocional, de 3 minuts, ha aconseguit 8 milions de visites en tan sols una setmana (21.09.13). L’ús d’un elaborat storytelling (crear una història i explicar-la) en els mitjans de comunicació està ben vist per a les ONGs quan persegueixen conscienciar i captar fons. Però no està tan clar per a les empreses, sobretot si la història que s’explica juga amb els valors i les emocions més íntimes de l’ésser humà, aquelles que et fan posar vermell: donar, pensar en l’altre, ajudar … quan tots sabem que les empreses es mouen en un mitjà competitiu i egoista. Així doncs, hauríem de preguntar-nos: l’empresa tailandesa True Move-H promourà entre els seus empleats, accionistes i clients els valors que s’expliquen en aquest vídeo?; com ho farà?. Si no ho fa, aquest magnífic espot publicitari, a la llarga, no farà altra cosa que torpedinar la fràgil línia de flotació de la Responsabilitat Social de les Empreses.

 

novembre 19th, 2012

Els muckrakers han de ser expulsats de la professió periodística

La traducció del concepte de muckraker és “removedor de fems“, un terme que va començar a utilitzar-se en el món de la comunicació a principis de s.XX i que definia el periodista, l’escriptor o el relacions públiques que es dedicava a denunciar públicament la corrupció dels polítics i personatges públics de l’època, fent relluir els seus draps bruts. Un treball que furgava en les vides alienes amb l’objectiu lloable de buscar la veritat.

Alguns consideren als muckrakers l’antecedent del periodisme d’investigació. Jo no estic molt segur. És cert que van aconseguir trontollar les classes dirigents i l’establishment nord-americà, revolucionant el statuo quo. Això sempre és bo.

Però el paper de removedor d’escombraries, encara que tingui el seu fonament en la “prova” aconseguida, sempre és tendenciós i parcial, i sens dubte parteix d’un posicionament subjectiu i moral de l’investigador. I en massa ocasions obeeix a un interès personal que el fa ser “jutge i part” i invalida qualsevol resultat.

I en aquesta fase estem. Els objectius del muckraker han canviat. Ja no pretén denunciar sinó que pretén ser el protagonista del canvi, en una posició en la qual tot val, fins a la mentida. La fi justifica tots els mitjans.

Alguns pseudo-periodistes com Pedro J. Ramírez, el director del diari El Mundo, confonen en nombroses ocasions el paper de representants d’un mitjà de comunicació amb el de justiciers. Recentment, El Mundo ha irromput en la campanya electoral catalana de 2012 “escampant merda” sobre el President Mas, candidat que es presenta a la reelecció.

En democràcia, els ciutadans viuen dos moments ben diferenciats: 15 dies de campanya electoral i 1.445 dies (4 anys menys 15 dies) de vida normal. Si el muckraker irromp en campanya electoral no ho fa per mostrar la veritat a la societat sinó per prendre partit per uns i contra els altres. I no és el seu espai, ni el seu moment. El periodisme de denúncia, el periodisme basat en la investigació de documents veraços i testimonis imparcials té molt de temps, abans i després de la campanya electoral, per complir amb la funció social que té encomanada.

Està comprovat, a més, que el muckraker que irromp en campanya electoral influeix poc en els votants indecisos. En canvi, influeix negativament en la professió periodística. Els actuals muckrakers, expenedors de dossiers i carnets de bons i dolents, han de ser expulsats de la professió abans que el periodisme s’enfonsi definitivament per culpa seva.

 

febrer 10th, 2012

Comunicació i Rumor

La comunicació en les organitzacions NO es pot sotmetre al joc del telèfon, aquell en el qual diversos participants es diverteixen en escoltar com un missatge es va distorsionant en passar privadament de persona a persona, i l’últim jugador diu en forma audible a tots els participants el contingut de la comunicació que li ha arribat, molt diferent al missatge inicial. El resultat d’aquest joc és la base del rumor. I el rumor és el càncer comunicatiu de les organitzacions.

Per evitar l’aparició del rumor, un Dircom o Relacions Públiques ha de controlar totes les àrees de comunicació de persones i projectes. No assumir aquesta responsabilitat comporta un risc innecessari.

novembre 21st, 2011

“Si el seu fill li diu que vol ser periodista, digui-li que es faci relacions públiques”

5 fragments de l’entrevista del periodista Lluís Amiguet a Paddy Coulter, investigador i director de l’Oxford Global Media (La Vanguardia 21.11.11, p.96)

- No tornaran a contractar periodistes quan millori el cicle econòmic? No és una qüestió de cicle, sinó un canvi de model de negoci en el que l’ofici de periodista té difícil encaix. Així que, si el seu fill li diu que vol ser periodista, digui-li que es faci relacions públiques -la segona indústria de Gran Bretanya i en augment-, de manera que tindrà més futur i feina.
- Què hi ha de dolent en les relacions públiques? Està bé que hi hagi relacions públiques, el problema és que només hi hagi relacions públiques. I no és un problema només dels periodistes, sinó dels ciutadans: les democràcies anem camí de no tenir més fonts d’informació que les interessades. I això inclou a les que serveixen als governs.
Per què? S’ha trencat el contracte social pel qual els grans mitjans interpretaven la realitat amb bon periodisme per a les classes mitjanes que, a canvi, pagaven una quantitat ínfima i acceptaven ser receptors de la publicitat. … / ..
No es podrà exercir el bon periodisme en blogs, Twitter, webs …? Tot això és fantàstic. Però si jo fos un polític corrupte o una indústria que enverina l’aigua, dormiria molt més tranquil sabent que el meu únic enemic en potència són uns quants blocaires per lliure.
-També són necessaris. Però només els grans mitjans tenen prestigi, influència i difusió per actuar com a contrapoder d’un govern corrupte o equivocat. Sense ells, la democràcia només depèn de l’ètica dels seus governants. … / ..

Em venen al cap 4 puntualitzacions:

1) L’investigador Coulter oblida els codis ètics de les relacions públiques, que honren la professió.
2) Condiciona el “bon periodisme” a pertànyer a un gran grup mediàtic. Afirmació arriscada.
3) Menysprea als blocaires que van per lliure. Una expressió imprudent.
4) Ni l’entrevistador ni l’entrevistat parlen del business-media, de la connivència entre premsa i poder, atribuint la culpa a Internet quan el problema té un rerefons ètic.

El titular “Si el seu fill li diu que vol ser periodista, digui-li que es faci relacions públiques” és clar, precís i visionari. Coincideixo plenament. Encara que no passa de ser un titular provocatiu. El futur de la comunicació s’ha d’escriure.

setembre 21st, 2011

Relacions Públiques: les xarxes socials impacten o influeixen?

A data d’avui, i amb les xarxes socials a tot tren (sobretot Twitter), les agències de Relacions Públiques tenen seriosos dubtes a l’hora de decidir a quins periodistes dirigir-se en la seva tasca de difondre missatges i promoure la bona imatge de l’organització per a la qual treballen. D’una banda, hi ha els periodistes dels mitjans de comunicació clàssics. Ben posicionats. Coneguts. Però amb una audiència que es mesura per 4 o 5 xifres (6.000, 60.000 lectors-oients …). De l’altra, els que en el seu temps lliure (alguns periodistes titulats) exerceixen de prescriptors a través de les xarxes socials i compten amb milers de seguidors (followers). Tenen menys reconeixement professional però tenen molts més lectors (90.000, 400.000 …).

A primera vista, el més sensat és sol·licitar la col·laboració de tots dos perfils. Encara que el client sempre ens preguntarà sobre l’eficàcia d’un i d’altre (perquè les Relacions Públiques costen molts diners). Ens demanarà que mesurem l’impacte de la crònica del periodista clàssic i la dels retuits a Twitter.

Per ara, sabem mesurar la influència dels periodistes de ràdio, TV i premsa. Però no es coneixen, per ara, mètodes precisos per saber si els retuits a Twitter o les opinions de blocaires influeixen en les persones o simplement amplifiquen la notícia.

¿Les xarxes socials impacten o influeixen?.

 

juliol 17th, 2011

Periodisme i Relacions Públiques: amb la dignitat per terra

Si continuem així, la credibilitat dels professionals de la informació i la comunicació arribarà als mateixos nivells que gaudeixen polítics i banquers. Els recents casos de corrupció de l’imperi Murdoch (la punta de l’iceberg d’una pràctica estesa en molts altres mitjans de comunicació) o el mal exemple de l’empresa de Relacions Públiques més gran del món (que mostra el seu historial i mecanismes de funcionament)ens fan dubtar de la dignitat de la professió.

  • És lícit que el periodisme exerceixi l’espionatge i pagui diners a informants, inclosos policies, per aconseguir notícies?. Alguns afirmen que ningú hauria de “esquinçar-se les vestidures” perquè en definitiva tot respon a la realitat actual dels business-media. Si hem arribat fins aquí és perquè hi ha milions de lectors i espectadors que compren aquest tipus d’informació.
  • És lícit que una agència de Relacions Públiques treballi per a una tabacalera que intenta millorar la seva imatge?, ¿Per a una petroliera que pretén donar explicacions davant d’un desastre que ha provocat?; ¿Per a un laboratori químic que té davant a 15.000 damnificats?; ¿per a un govern no democràtic que intenta explicar el seu ideari?. És lícit dirigir la comunicació de Facebook “creant” històries “anti-Google”?; ¿O treballar per a una empresa biotecnològica amb l’objectiu de contrarestar els arguments de Greenpeace?. Encara una pregunta de més difícil resposta: si tot ésser humà té dret a un advocat, tots tenen dret a les Relacions Públiques, per argumentar i contra-argumentar davant l’opinió pública?. He impulsat aquest debat a les aules i mai he aconseguit unanimitat en la resposta. Perquè no és tan senzilla com sembla.

Només a Espanya, es graduen cada any 2.800 nous titulats en Periodisme (el 90% d’ells acaben treballant de Relacions Públiques en empreses, ajuntaments o fundacions). I als que hem de sumar 2.200 titulats en Publicitat i Relacions Públiques. 5.000 nous professionals cada any. Què els direm? Què lluitin per una nova comunicació o que es submergeixin en la trista realitat actual?

Des de les aules, des dels despatxos, des de les redaccions … hem de reintroduir l’ètica com a element clau de la nostra supervivència com a creadors d’opinió. Si no canviem les coses, el descrèdit serà definitiu i no hi haurà marxa enrere. I no estic segur que la ciberciutadania pugui substituir els professionals de la comunicació (milions de persones creuen que sí).

Un altre dia seguim.

juny 8th, 2011

El Segle de l’Individualisme (i IV)

Finalment, es presenta la 4a i última part del documental The Century of the Self (El segle de l’Individualisme), produït per la BBC i titulat “Vuit persones tastant vi“.

Les tècniques de persuasió que des del primer capítol s’han anat presentant arriben ara a la política -explícitament als EUA i a la Gran Bretanya-. El director Adam Curtis explica com l’esquerra i la dreta busquen el poder a través de les noves formes de democràcia (democràcia de masses), tractant de consensuar els missatges dels líders polítics amb els “desitjos” dels individus. Arriscat. Delicat. Novament es contraposa el “consens” i la “manipulació” de l’electorat. Un reportatge ben documentat.
Arribada aquesta darrera entrega reitero que, si no ens deixem dur per la ràbia dels fets que s’expliquen i mirem de cercar, amb objectivitat, les causes de tot plegat, potser es pugui reconduir tots aquests sentiments en raons per al canvi.

juny 7th, 2011

El Segle de l’Individualisme (III)

En aquest post es presenta la 3a part del documental The Century of the Self (El segle de l’Individualisme), produït per la BBC i titulat “Hi ha un policia en els nostres caps que ha de ser destruït“. El treball del periodista Adam Curtis es recolza, en aquest tercer capítol, en l’evolució de la disciplina de la psicologia al servei del mercat i l’Estat, que avança a través dels psicoterapeutes versus els psicoanalistes, Freud versus Reich, repressió de sentiments versus alliberament.

Presenta l’evolució del màrqueting en els anys 50 a 70 del segle XX a través de l’estudi del consumidor com un ésser que se’l pot conquerir. Deixa moltes preguntes i moltes incògnites a l’espectador. Novament, si no ens deixem portar per la ràbia dels fets que s’expliquen i mirem de cercar, amb objectivitat, les causes de tot plegat, potser es pugui reconduir tots aquests sentiments en raons per al canvi.

*

Un altre dia seguim amb la 4a i darrera entrega.

juny 6th, 2011

El Segle de l’Individualisme (II)

Com a continuació del post anterior, es presenta el visionat de la 2a part del documental The Century of the Self (El segle de l’Individualisme), produït per la BBC i titulat “L’Enginyeria del consentiment“.  El títol sorgeix d’una de les obres a les quals va contribuir el relacions públiques Edward Louis Bernays (The Engineering of Consent, 1955), un resum del pensament i les actuacions de Bernays a través del temps i els diferents clients per als quals va treballar. Buscar, doncs, el consentiment del ciutadà davant les propostes d’empreses i governs és una de les seves aportacions com a professional al món de la comunicació. Arriscada. Delicada. Consentiment versus manipulació.

El centre del discurs del documental d’Adam Curtis continua sent la psicologia al servei de les Relacions Públiques, de la Publicitat i del Màrqueting. Es recolza en nous arguments i situacions, i ens situa en un segle XX més avançat. Novament, si no ens deixem portar per la ràbia dels fets que s’expliquen i mirem de cercar, amb objectivitat, les causes de tot plegat, potser es pugui reconduir tots aquests sentiments en raons per al canvi.

*

Un altre dia seguim amb la 3a part.