Posts tagged ‘Relacions Públiques’

juny 5th, 2011

El Segle de l’Individualisme (I)

El 2002, el periodista Adam Curtis va realitzar un dels seus millors treballs de recerca, el documental The Century of the Self (El segle de l’Individualisme), quatre capítols d’una hora produïts per la BBC i de gran valor pedagògic. Explica com ha viscut la societat occidental els seus darrers 100 anys, i amb especial cruesa, com ha construït un perillós món d’incerteses i mentides. El centre del discurs és la psicologia, especialment, la psicologia al servei de les Relacions Públiques, de la Publicitat i del Màrqueting. L’enfocament periodístic del documental és molt dur cap a les disciplines de la Comunicació. El director parteix de la idea que l’ésser humà és una innocent criatura i que els poders econòmics i polítics de la societat occidental han manipulat constantment la seva ment. Es presenta a Edward L. Bernays, un dels fundadors de les Relacions Públiques, com un manipulador de masses. A ell i a altres tants experts de la psicologia i la comunicació social. En definitiva, es trasllada la idea de personatges diabòlics contra ciutadans febles i innocents. I potser tampoc és això. És molt possible que ens trobem davant de persones manipuladores contra altres tantes persones i organitzacions manipuladores. Aquest és el món que hem construït. O potser preferim pensar que els consumidors ens veiem obligats a comprar per desitjos foscos d’empresaris sense escrúpols? És probable que els “ciutadans” i les “masses” estiguem una mica idiotitzats (situació òptima per als que ostenten un major poder). Però d’aquí a donar sempre la culpa a l’altre …

Però per a jutjar tan interessant documental està l’espectador. Aconsello el visionat de la 1a part (en anglès, encara que amb subtítols en espanyol per deferència dels bloggers Rafael Palacios i Greg Grisham) sota el títol de “Màquines de felicitat”. Si no ens deixem portar per la ràbia dels fets que s’expliquen i mirem de cercar, amb objectivitat, les causes de tot plegat, potser es pugui reconduir tots aquests sentiments en raons per al canvi.

*

Un altre dia seguim amb la 2a part.

maig 27th, 2011

Comunicació Estratègica i Relacions Públiques

Uns 40 professionals del Periodisme i les Relacions Públiques estan treballant amb mi aquests dies a la Universitat Diego Portales (Santiago de Xile) temes clau de comunicació estratègica. La visió que els aporto es fonamenta en les Relacions Públiques com a eix central de l’estratègia comunicativa de les organitzacions.

Adjunto el mapa general de les 90 tècniques resultant del meu treball, investigació i pràctica professional dels darrers anys. Mostra l’extens arc d’activitat que té la disciplina de les Relacions Públiques.

*

maig 21st, 2011

Comunicació Científica (3a part)

L’altre dia vam fer referència a les dificultats davant les quals s’enfronta la Comunicació ecològica i medioambiental (2a part) i a una de les recents accions realitzades a través de la pel·lícula HOME.

Ara m’agradaria fer una petita referència a la Comunicació Mèdica. En general, la comunicació dels grans hospitals té com a objectiu transmetre els seus avenços tècnics i científics per posicionar-se en la xarxa assistencial i investigadora. La utilització de materials escrits (memòria anual, revistes corporatives, fulletons institucionals) o de redacció estàtica (textos al web) està deixant pas a una comunicació més audiovisual, amb produccions que es distribueixen a través d’Internet, sobretot al canal YouTube.

Un apunt sobre com podem comunicar la realitat mèdica hospitalària amb certa eficiència a través d’Internet amb produccions audiovisuals:

- Càpsules informatives (2-3 minuts) millor que extensos reportatges.

- 1 missatge central, que tingui un cert interès públic.

- Comunicació a través del bloc corporatiu i un canal propi a YouTube.

- Transmetre la realitat del dia a dia del centre i evitar visions complaents i del passat.

- Utilitzar un estil narratiu-documental, amb aire periodístic: entrevistes amb metges i pacients, trobades i reunions amb especialistes estrangers, novetats i canvis recents

- Apropar-se a la comunitat més propera (barri, ciutat, comarca) amb missatges de proximitat, utilitat i suport (relacions amb escoles, empreses, ajuntament, ONG)

- Oferir a tots els públics missatges relacionats amb la salut comunitària i la investigació (nous descobriments i patents, objectius esperançadors de futur)

Adjunto 3 exemples interessants:

*

Com sempre, haurem assegurar-nos que el missatge sigui vist pel màxim nombre de persones. Però això ho tractarem un altre dia.

maig 17th, 2011

“Sense preguntes NO cobertura” (…a veure si és veritat!)

El passat 4 de maig de 2011, diferents col·lectius de periodistes espanyols van llançar una campanya a Twitter expressant la seva indignació i exigint que no es convoquin rodes de premsa sense admetre preguntes.

En tan sols 15 dies, més de 60 mitjans i 10.000 persones a títol individual s’han sumat a la campanya. És una vella discussió que ressorgeix cada tant, i estic absolutament d’acord amb el lema de la campanya. Des de les Relacions Públiques –creadores de les rodes de premsa– sempre he defensat que si una organització (una empresa, un partit polític, un ajuntament, una ONG) no es vol sotmetre a les preguntes dels periodistes, NO ha d’utilitzar mai la Conferència de Premsa, ni per raons d’estètica escenogràfica. En tot cas, té la Nota de Premsa, una tècnica de Relacions Públiques unidireccional.

De tota manera, algunes reflexions:

1 – Una Conferència de Premsa sense preguntes també pot ser entesa com una estratègia informativa del creador de la informació i és molt lliure de fer-la (i el periodista de no assistir!!).

2 – No estic molt segur que la informació guanyi cobertura si hi ha preguntes de periodistes. No està provat. La cobertura depèn de moltes coses.

3 – No oblidem la realitat dels mitjans de comunicació actuals, la gran majoria amb “credo” i “identitat manifesta”, les “preguntes” busquen veure reflectida l’opinió del medi. Molts parlen ja del business-media. Jo em resisteixo a acceptar aquesta realitat perquè sóc un romàntic del periodisme d’abans.

4 – Amb ànim constructiu per a la professió de periodista, m’atreviria a demanar que menys votacions a Twitter i més actitud conseqüent amb els propis principis. “Sense preguntes, no cobertura”. Doncs a veure si és veritat: periodistes, no assistiu. No els demanem als ciutadans que es posicionin davant d’una situació que no està a les mans.
De tota manera, els deixo el link per si consideren que el gremi de periodistes necessita del seu ajut.

maig 10th, 2011

Comunicació Científica (1a part)

Diferents tècniques s’utilitzen en Relacions Públiques i Comunicació per convèncer i persuadir als públics. Unes, a través dels periodistes, “sol·licitant” la seva ajuda per expandir el missatge en els Mitjans de Comunicació. Altres, a través de la publicitat (en aquest cas, “pagant” als Mitjans). Altres, directament a través de mitjans propis: revistes, espais interactius a internet, esdeveniments, performances, lobbisme. I de vegades, a través de l’audiovisual, un dels mitjans més directes i més eficaços. Produir una pel·lícula amb objectius NO artístics i NO comercials és una pràctica completament lícita (… una altra cosa és la “propaganda”).

Moltes són les causes que es mereixen una bona feina cinematogràfica. Però l’ecologia i el medi ambient són causes d’extrema urgència. Cal destacar la pel·lícula francesa HOME, dirigida per Yann Arthus-Bertrand (2009) i que ha costat 2 anys de rodatge i molt d’esforç de planificació i muntatge. Compta amb el suport del grup empresarial francès PPR. És una magnífica obra audiovisual, amb una fantàstica música d’Armand Amar. En definitiva, tot un Manifest al servei de la causa ecològica. Altres pel·lícules com Una Veritat Incòmoda (2006) i Terra (2007) duen el mateix objectiu persuasiu encara que amb diferents promotors. Ara bé, en aquests moments …

… L’assignatura pendent de la Comunicació Científica és
FER EFICACES ELS MISSATGES DE L’ECOLOGIA I EL MEDI AMBIENT
perquè no ho són … després del visionat … no hi ha reacció.

Tot i així, hem de promoure la comunicació de la causa ecològica i mediambiental a través de pel·lícules. La culpa de la baixa eficàcia no és de l’audiovisual. La culpa és del gelat cor de l’espectador. Un dels missatges clau de la pel·lícula HOME és que tan sols ens queden 10 anys per invertir la tendència del desastre al qual estem abocats. Si abans de 2020 no canviem les nostres lleis i comportaments mediambientals, ja no hi haurà solució. Els milions de persones que observen atentament la pel·lícula queden captivats pels seus missatges encara que, per múltiples raons, NO ACTUEN. Per què?. Aquí els deixo la pel·lícula. No hi ha drets de còpia sobre ella. Per això, la divulgació per internet és lliure. Aconsello el seu visionat en pantalla gran, sense presses i esperit tranquil, ja que dura 93 minuts. El seu objectiu és fer pensar i actuar. Segur que et farà pensar … actuar, no sé … ENDAVANT!!

.

Un altre dia seguim.

març 28th, 2011

Qui ha de liderar la “comunicació interna” en les organitzacions?

No hi ha dubte que el màxim responsable dels públics interns d’una organització és l’àrea de recursos humans (RH). Encara que, ho és també de la comunicació que es produeix en el si de l’organització?. En principi, no.

“Comunicar” en l’àmbit dels recursos humans no només és “anunciar” (pre-) o “informar” (post-) sobre fets o esdeveniments. De fet, la majoria d’actuacions en l’àmbit de les relacions humanes de les organitzacions són pura “comunicació” o es fan “mitjançant la comunicació”: reunions, esdeveniment, cartes i mails, programes d’acollida, reconeixements i homenatges, publicacions, taulells i plafons, el web i la intranet, l’ètica, la responsabilitat institucional, campanyes institucionals, etc.

Existeixen actuacions del departament de RH que no siguin de comunicació? Sí. Aquelles que promouen la “motivació per actuar” davant dels reglaments, els contractes, la formació o la retribució per objectius, entre d’altres (encara que finalment també haurà d’anunciar i informar sobre elles). Per això és important distingir entre “activitat” i “comunicació de l’activitat”. Si no ho tenim clar, sorgiran conflictes sobre com i qui ha de gestionar la comunicació interna i, sobretot, qui ha de dissenyar i executar el Pla de Comunicació, l’eina clau que presenta els processos, els responsables de l’execució i el cost d’oportunitat.

Si preguntem als directius de les organitzacions, el posicionament és ben diferent. Per als responsables de RH, no existeix una altra comunicació que aquella que es dirigeix als mitjans de comunicació, es publica en la revista interna o en el web, és a dir, la que executa el “periodista” de l’organització (…preparar la Convenció anual no és comunicació –dirien–). En canvi, per als responsables de comunicació totes les actuacions cap als públics interns són comunicació. Són dues postures confrontades que troben l’equilibri –o el desequilibri– segons el posicionament de la direcció de l’entitat. Si la màxima autoritat “creu” en la comunicació, atorgarà plens poders al “Dircom” i l’organització tindrà una única veu. L’exemple el trobem en les entitats financeres, las multinacionals, les esglésies, els partits polítics o les administracions públiques, entre d’altres. Si la màxima autoritat “no creu” en la comunicació, deixarà que els departaments es barallin en un intent de repartir joc per a què tots tinguin la seva parcel·la mediàtica.

Malgrat les diferències exposades, no haurien d’existir dubtes conceptuals. Totes les activitats del departament de RH, siguin simplement activitats motivadores o activitats clarament de comunicació, conformen la denominada “comunicació interna” de les organitzacions. I és aconsellable que es delegui en professionals –interns o externs– que vagin més enllà de la visió del periodista i tinguin la suficient empatia per relacionar-se amb la direcció i amb totes les àrees de l’organització, tasca gens fàcil. Perquè la comunicació interna és un joc complex, empàtic, que busca la “participació” per damunt de la “distribució de la informació”.