Posts tagged ‘treball’

desembre 6th, 2011

Els 7 grans col·lectius socials a Espanya. DESEMPLEATS (1)

MÀXIMA PRIORITAT PER ALS DESOCUPATS

L’estabilitat d’una comunitat política i social està fonamentada en el treball remunerat del màxim nombre de ciutadans. Per això, la lluita contra la desocupació ha de ser una actuació prioritària en un estat de dret. A Espanya, l’objectiu a mitjà termini ha de ser reduir 10-12 punts la desocupació, del 23% actual (5 M d’aturats) a un atur estructural del 8-10%. Un atur de característiques cícliques (que no afecti sempre a les mateixes persones) i que no perjudiqui la mobilitat. El talent i la tenacitat no han de tenir fronteres. Tot el contrari, ha d’expulsar del sistema qui pretengui “rebre” sense sacrificar part dels seus somnis.

D’altra banda, les oficines gestores d’ocupació han de bolcar-se en una formació a mida del mercat i amb la mirada posada en els països veïns (idiomes, costums).

Part de la formació també s’ha d’adreçar a la promoció de l’auto-ocupació (“creació d’ocupació versus buscar feina“). La emprenedoria és part de la solució, no del problema. Mentre que la recol·locació d’un aturat és un èxit compartit entre 2 parts, la creació de nova ocupació (microtreball) és un èxit empresarial que afecta un nombre superior de ciutadans, també aturats.

Encara que una part de l’atur és estructural, una altra circumstancial i altra derivada del propi parat i les seves febleses, no es poden abandonar a la seva sort. Seria una gran crueltat i una manca de visió política.

 Anar a  Els 7 grans col·lectius socials a Espanya

juny 10th, 2011

Mobilitat per aconseguir una feina

El 85% dels universitaris espanyols estaria disposat a canviar de ciutat per un treball, i el 70% se n’aniria a un altre país per aconseguir-ho. Per països, els més “desitjats” són els Estats Units, el Regne Unit, Alemanya, França i els països del nord d’Europa. Aquestes dades s’extreuen del Segundo Barometro Universidad-Sociedad 2011, elaborat pel Consell Social de la Universitat Complutense de Madrid entre 1.200 estudiants de totes les àrees de coneixement. Fa només 15 anys, les dades eren molt diferents, on menys del 30% d’universitaris espanyols contemplava la possibilitat d’allunyar-se de casa.

Eps! Però moure no significa anar-se’n per sempre. Moure és exercir un dret que pocs tenen. Qui el tingui, l’ha d’exercir, encara que sigui per un temps. Així doncs, la notícia mostra que les coses comencen a canviar. Aconsello la lectura de l’article “El mapamundi para encontrar trabajo” (Diari Expansión, 10.01.11). És molt possible que, en un futur proper, treballar a l’estranger sigui gairebé inevitable. Hem d’anar assumint, com una cosa necessària, la mobilitat d’empleats i directius en tots els sectors de l’economia.

Aquí van alguns links per aquells i aquelles que desitgin iniciar una mobilitat de treball o aprenentatge:

EUROPA: El portal europeu de la mobilitat professional

USA: CIEE Internship USA

Alguns països emergents: XinaJapóCoreaBrasilIndia.

*

La mobilitat és la nova “pedra filosofal”

abril 19th, 2011

El nou creixement no crea ocupació

Sentència que es va repetint des de fa mesos. I la confirmen les altes instàncies monetàries mundials: “el nou creixement no crea ocupació”. I el ministre de treball espanyol ja no descarta arribar als 5 milions d’aturats al 2001. Aquesta situació no té res a veure amb el color polític del govern. Té a veure amb el canvi de paradigma que han provocat les Noves Tecnologies. I malgrat que era esperat i anunciat, sembla que ha agafat a molts ciutadans desprevinguts. Alguns països en via de desenvolupament es salven, per ara. Però també els arribarà.

Què fem, doncs? Esperem a què canviï la tendència? Tornaran els vells temps de grans plantilles, en grans fàbriques, on l’empresari apostava per crear ocupació per a altres?. Jo crec que aquells temps ja no abundaran, com a mínim a mitjà i llarg termini (més enllà de 2050, ningú s’atreveix a fer prediccions). Per això, no hem d’esperar a què algú ens solucioni la nòmina mensual. Cadascú de nosaltres ha de convertir-se en empresari, petit o gran, des del  mercat o la funció pública. I els que menys han de  dubtar són els joves de 20 a 35 anys. Quant més temps perdin en tractar de canviar les coses des de la barrera, pitjor ho passaran en el seu futur immediat.

Fins fa algun temps, “l’emprenedor” era aquell subjecte que naixia predestinat a canviar les coses, un lluitador. Sempre s’ha cregut que, com no era qüestió de formació sinó de gens, eren un bé escàs. Doncs bé, això ha de canviar. L’esperit emprenedor, en major o menor grau, el tenim tots, s’ha comprovat en diferents períodes de la història (sempre en temps crítics, insegurs i poc agradables). I podem donar-li forma, coneixements i disciplina. No hi ha excuses. Per això, hauríem de canviar la nostra forma d’actuar respecte al treball i no esperar a sentir-nos obligats.

Una pinzellada de com veig jo el nou paradigma del treball en la societat occidental:

1- Treball en xarxa, relacionar-se amb molts altres emprenedors. Hauríem de plantejar les iniciatives com interdependents d’altres.

2- Posar molta imaginació en com crear noves necessitats, no supèrflues, totes elles sota un consum responsable. Aquest exercici de imaginació jo el faria pensant en allò que a un mateix li agrada rebre (servei) o tenir (producte).

3- I mentre la sang emprenedora no ens arribi, lluitar per aconseguir un lloc de treball, el que sigui, però amb la vista posada en aprendre, aprendre, aprendre per a què algun dia tinguem forces per crear un negoci o una iniciativa social amb altres emprenedors que aporti riquesa.

Què el nou creixement no crea ocupació? AIXÒ ESTÀ PER VEURE!!!  Aconsello una visita al bloc http://spain.ashoka.org/, encara que només sigui per agafar piles. Un altre dia seguim.

abril 13th, 2011

Formació Professional (FP): o ens possem les piles o perdrem el tren

Les dades confirmen que, a Catalunya, la Formació Professional no acaba d’arrancar. Des de fa més de 15 anys el Govern català insisteix –mitjançant les campanyes anuals de comunicació– en las bondats de la qualificació de la FP, en l’encert de la seva elecció, en les necessitats del país i les demandes constants de l’empresa. Tasca gens fàcil.

Mentre que en 1996 la tassa de qualificació de FP a Catalunya era del 15%,  les campanyes de 1996-2000 –de les quals vaig tenir l’honor de participar activament– només la van augmentar en 5 punts. I la dècada 2000-10 no ha aconseguit augmentar aquella xifra. Segons dades actuals de l’Observatori FP Fundació BCN Formació Professional,  la borsa de “Formació bàsica o sense formació” arriba a  Catalunya al 40-45% i la “Formació FP i Batxillerat” representa el 20-25%, mentre que la universitària aconsegueix el 30-35%.

*

La radiografia comparativa amb Europa es il·lustrativa. Hem de rebaixar l’enorme borsa de persones sense formació o formació bàsica obligatòria, convidant-la a participar en un model econòmic i social sostenible i amb futur. Ja res serà com abans. O ens posem les piles o perdrem el tren.

I la resposta dels joves catalanes hauria d’anar lligada a la tendència europea. Hem d’aspirar a xifres aproximades del 35-40% de professionals qualificats en la FP que incideixin en el mercat laboral català. Què ens ho impedeix? Busquem on estan les reticències al nou model i treballem par a què es produeixi el canvi de tendència.