Posts tagged ‘vanitat’

gener 19th, 2012

Supèrbia a Twitter

La soberbia se define como la sobrevaloración del Yo respecto de otros por superar, alcanzar o superponerse a un obstáculo, situación o bien en alcanzar un estatus elevado y subvalorizar al contexto. También se puede definir la soberbia como la creencia de que todo lo que uno hace o dice es superior, y que se es capaz de superar todo lo que digan o hagan los demás. También se puede tomar la soberbia en cosas vanas y vacías -vanidad- y en la opinión de uno mismo exaltada a un nivel crítico y desmesurado -prepotencia- (Fuente: Wikipedia)

Quan un ciutadà aconsegueix atreure a 50.000 seguidors al seu Twitter assumeix una gran responsabilitat. En general, ha aconseguit aquest lideratge pels seus comentaris encertats, les seves opinions equilibrades, la seva manera de veure les coses, el seu sentit comú, la seva preparació intel·lectual, el seu atreviment, la seva valentia. Ningú l’hi ha regalat. Encara que també és veritat que entre els centenars de tuits que llança -potser en excés- es troben veritables “flors” al jardí de la supèrbia.

Ser líder i prescriptor requereix humilitat, abans de res. Requereix pensar en les conseqüències que provoquen les paraules…

Exemples de tuits vanitosos que són innecessaris:

  • De camí a Santiago de Compostel·la per una conferència que he d’impartir …
  • Surto entre els 500 més importants de la revista …
  • Això jo no ho vaig dir, el que vaig dir va ser això …

Exemples de tuits de prescripció que són tendenciosos:

  • A partir de demà compraré tal cosa …
  • Cal votar en contra de …

No hauríem de tractar als seguidors com a tals. No ho són. Són, senzillament, lectors als que no hem de manipular. Alguns afirmen que la major subtilesa de la vanitat és aconseguir que aquesta no es vegi.

 

desembre 4th, 2011

Vanitats i banalitats a Twitter

Les xarxes socials són una temptació irresistible perquè alimenta l’ego i la vanitat. Molts competeixen per dir la frase del dia, la frase que el món necessita sentir en aquell moment. A la vanitat rau l’èxit de les xarxes socials. No és dolenta si s’utilitza com un mitjà per compartir pensaments. Encara que la vanitat és negativa si traspassa la línia de la banalitat.

Sens dubte, la xarxa més competitiva, més activa, més moguda, més resolutiva, està sent, ara per ara, Twitter. Però amb la que està caient … massa usuaris amb milers de seguidors estan fent un mal ús. Ja sé que la llibertat és el centre de gravetat en les xarxes socials i no hi ha regles principals. Però utilitzar Twitter per explicar a 3.000 seguidors que recullo el meu fill, que vaig en autobús, què bo el sopar, que quan tenia 20 anys em miraven les noies … en una desenfrenada carrera per escriure el tuit número 40.000 (!). I encara pitjor, utilitzar la xarxa Foursquare per informar puntualment amb un tuit -cada dia i a la mateixa hora- que ja he arribat al gimnàs o a la feina… ratlla la paranoia. Ens hem preguntat el interès que pot tenir per als “followers“?. Ells es van apuntar al “Follow-me” però per diferents raons.

És perillós investir d’una “autoritas” (tenir 25.000 followers és una gran responsabilitat social) i pensar que un té carta lliure (“són els meus seguidors, em volen, volen saber tot el que faig, tot el que penso …”). No ens confonguem.

El prescriptor social ha de lluitar per mantenir els peus a terra i no cremar-se a la foguera de les vanitats.