Posts tagged ‘xarxes socials’

abril 11th, 2013

Gaudeix de la vida

… mails per aquí, whats ups per allà, deixo un acudit al facebook, dono la meva opinió a twitter, penjo la foto a instagram, compro i venc a SecondLife o SimCity, reviso els contactes de LinkedIn … No estarà ocupant massa temps de la meva vida?. I la vida és molt curta.

No t’enganyis: la vida social que promouen les xarxes socials no és vida social, és simple intercanvi de nodes informatius. Escriure “jejejeje” no és el mateix que sentir uns sons, davant teu, semblants a HA – HA – HA – HA … És molt possible que la vida virtual ens estigui transformant en ermitans.

 …

Potser és hora de recuperar velles aficions, sobretot les que es fan en grup:

  • apunta’t al cor gospel del barri…
  • ves al teatre un cop al mes, o encara millor, apunta’t al grup que està preparant una comèdia…
  • decideix-te, d’una vegada per totes, a donar part del teu temps al voluntariat social…
  • uneix-te a la natura (passejades, excursions…)
  • organitza les teves velles amistats en trobades periòdiques (sopars, timbes de cartes…)

 

*

febrer 8th, 2012

Twitter – Email – Post – Facebook – Whatssapp – Youtube…¿em trobo bé?

  • Alguna cosa em passa, doctor… Li explico. Darrerament faig coses rares:

- Quan sona el despertador a les 7 del matí, miro al meu smartphone si hi ha correus electrònics o algun Whatssapp matinal … abans d’anar al lavabo!!

- Quan surto del despatx a les 7 de la tarda i entro al metro per tornar a casa, comprovo si hi ha algun darrer email… i fa 5 minuts que he apagat l’ordinador del despatx!

- Quan faig un transbordament d’autobús o de metro, comprovo que no hagin novetats … i la interconnexió és de minuts!

- Quan surto del cinema, del teatre, alguns prenen un cigarret (jo no, per sort), en canvi, comprovo que no m’hagi arribat algun missatge en aquestes 2 hores de temps … d’un dissabte!

- Mentre estic veient la televisió a casa, responc un missatge d’un amic; envio un tuit per opinar sobre les massacres a Síria; dono un clic a “m’agrada” en la fotografia que penja una amiga a Facebook … I estic acabant d’escriure aquest post … Quan em fico al llit, no recordo el programa de TV que estava veient …

• No m’està agradant gens aquesta addicció, doctor … Jo, abans, no era així. I això que no he entrat en el joc de Foursquare ni comparteixo constantment la meva vida amb fotografies personals …
• (Doctor) Bé, potser algun virus de les nombroses malalties d’Internet l’ha envaït …
• Anem al gra, doctor, què puc fer?
• El primer pas és reconèixer el desordre mental i procurar per la pròpia salut … L’acceleració vital que produeix Internet fa que els dies vagin més ràpids i s’actua amb més lleugeresa en tot …
• Jo no vull que la vida em vagi més ràpida. Vull assaborir les coses. Però necessito estar connectat, vull estar en la XARXA …
• Doncs dosifiqui, marqui uns límits importants. O prefereix arribar a un punt de no retorn?
• Gràcies doctor. No m’ho posa fàcil. Però l’he entès.

gener 26th, 2012

La xarxa Foursquare promou el vouyerisme

Els usuaris de Foursquare estan encantats de deixar empremta d’on estan a cada moment i transmetre-ho a tothom en un exercici de vouyerisme del més alt nivell. Res s’hauria d’objectar perquè cadascú fa el que vol a les xarxes socials. El que passa és que aquestes informacions de “localització” es colen en “altres” xarxes (LinkedIn, Twitter, Facebook …) per donar major difusió a aquesta activitat. Sembla que Foursquare no té viabilitat per si mateixa.

  • I’m at Universitat de Barcelona -Gran Via de les Corts Catalanes, 585, Barcelona.
  • Estic al Gimnàs -Castillejos 334, Barcelona.
  • Sortint del restaurant Can Punyetes -Sardenya 211, Barcelona.
  • Comença la meva jornada a l’Agència  -Velázquez 66, Madrid.

… i algunes s’envien cada dia a la mateixa hora!!

Com més “localitzacions” fas (check-ins) més punts obtens (és un joc que té la seva gràcia …). El que va començar sent una activitat per “prescriure” restaurants i bars, s’està convertint en una cosa molt diferent.

Sincerament, a mi no m’interessa en absolut on són aquestes persones a cada moment. I m’assabento perquè les segueixo a Twitter o a LinkedIn, i aquesta informació s’ha colat aquí. Els usuaris de Foursquare haurien d’evitar l’intrusisme de canal. A aquestes persones les segueixo perquè m’interessen les seves opinions. En el seu moment vaig acceptar tenir relació virtual amb elles perquè són suggerents i em sedueix la seva forma de pensar. Però no vull saber res de la seva vida privada. Aquestes dades (sóc ​​aquí, sóc allà …) ocupen uns centímetres a la pantalla que fan més pesada la tasca de llegir entre tanta informació.

Si no “aïllen” Foursquare i continuen amb la invasió i el pesat joc de les localitzacions és molt probable que sigui jo el que em desconnecti d’aquestes persones. Malauradament.

gener 24th, 2012

Les grans empreses d’Internet han de pagar tots els impostos

Està bé que es promoguin campanyes de relacions públiques per informar sobre el gran impacte laboral i econòmic de Facebook a la Unió Europea o per comunicar que Google ha tingut uns beneficis de 10.584.000 d’euros el 2011. Tot això genera confiança en aquestes empreses d’èxit. Però és una confiança aparent.

La ciutadania -sobretot la ciberciutadania- té dret a conèixer si aquestes grans corporacions de la comunicació compleixen o no amb les seves obligacions fiscals: on, quant, quan … Investigadors com Alejandro Suárez sembren dubtes sobre Google. Tot sembla indicar que aquest gegant de la xarxa ha après tot el dolent de les empreses i les grans fortunes i es mou com una sargantana per diferents paradisos fiscals. Google té tant poder -i aparentment és tan necessari en les nostres vides- que no serà fàcil exigir-li transparència.

Per a la opinió pública, el delicte més repugnant del futur serà no pagar impostos. Si la ciutadania acusa de frau fiscal a FACEBOOK, APPLE, MICROSOFT, TWITTER, GOOGLE … acabarà amb elles. Perquè l’avarícia trenca el sac. Guanyar tants diners i no pagar impostos -deixant que altres carreguin amb el finançament de l’Estat del Benestar- no és de rebut.

Però tinc una gran confiança en la joventut dels seus creadors. Estic segur que preferiran liquidar multitud d’impostos i quedar-se amb el 50% del benefici que no perdre-ho tot en 5 anys. Ho tenen fàcil: només han de dotar la seva comunicació corporativa d’una potent memòria econòmica anual, auditada per experts independents i jutjada pels mateixos usuaris. Evidentment, exposada a Internet. .

 

desembre 27th, 2011

Nous profetes a les xarxes socials

Fa 2.500 anys van existir les denominades “Escoles de Profetes”. El seu objectiu no era ensenyar “el que passarà en el futur” sinó a “viure en el futur”. A aquests joves se’ls preparava perquè exercissin influència en el poble, fins i tot a costa de perdre la vida en l’intent.

L’altre dia vaig assistir a una celebració religiosa en què el seu representant parlava des del púlpit. El ritual comunicatiu era unidireccional i la participació del públic era impostada, monòton, memorística i poc sincera. Llegint algunes de les seves informacions escrites vaig tenir la mateixa sensació. Verb llunyà, distància temporal, distància espacial.

Aquell dia em vaig preguntar per què alguns comunicadors actuals -a través dels seus tuits, els seus posts, els seus vídeos- tenen tants lectors i seguidors. Sense púlpit, les seves idees arriben a 50.000 persones en un instant, que poden replicar i multiplicar per 100 en 48 hores.

És molt possible que aquestes “veus” siguin els nous profetes. És clar que no totes. Només les “veus” innovadores. Algunes estimacions afirmen que únicament el 5% de la informació que hi ha a Internet és original, fruit d’investigacions o idees personals. El 95% restant és una còpia de les idees d’altres (o comentaris o especulacions de les idees d’altres, com és el cas de Twitter i els seus 140 caràcters).

Sens dubte, els nous profetes són els que creen continguts i els comparteixen a la xarxa per interpel·lar a la ciutadania. Les seves idees viuen en el futur. Una barreja de vanitat i generositat. Com els antics profetes. Encara que aquests arribaven a donar la vida per les seves idees. ¿Faran el mateix els d’ara?. Ho dic perquè vénen temps difícils …

desembre 4th, 2011

Vanitats i banalitats a Twitter

Les xarxes socials són una temptació irresistible perquè alimenta l’ego i la vanitat. Molts competeixen per dir la frase del dia, la frase que el món necessita sentir en aquell moment. A la vanitat rau l’èxit de les xarxes socials. No és dolenta si s’utilitza com un mitjà per compartir pensaments. Encara que la vanitat és negativa si traspassa la línia de la banalitat.

Sens dubte, la xarxa més competitiva, més activa, més moguda, més resolutiva, està sent, ara per ara, Twitter. Però amb la que està caient … massa usuaris amb milers de seguidors estan fent un mal ús. Ja sé que la llibertat és el centre de gravetat en les xarxes socials i no hi ha regles principals. Però utilitzar Twitter per explicar a 3.000 seguidors que recullo el meu fill, que vaig en autobús, què bo el sopar, que quan tenia 20 anys em miraven les noies … en una desenfrenada carrera per escriure el tuit número 40.000 (!). I encara pitjor, utilitzar la xarxa Foursquare per informar puntualment amb un tuit -cada dia i a la mateixa hora- que ja he arribat al gimnàs o a la feina… ratlla la paranoia. Ens hem preguntat el interès que pot tenir per als “followers“?. Ells es van apuntar al “Follow-me” però per diferents raons.

És perillós investir d’una “autoritas” (tenir 25.000 followers és una gran responsabilitat social) i pensar que un té carta lliure (“són els meus seguidors, em volen, volen saber tot el que faig, tot el que penso …”). No ens confonguem.

El prescriptor social ha de lluitar per mantenir els peus a terra i no cremar-se a la foguera de les vanitats.

setembre 27th, 2011

El crowdfunding pot arribar a ser el mecenatge del futur

En el món periodístic és habitual trobar referències sobre el fenomen del crowdfunding com el nou llançament del mecenatge en la nostra època de crisi. És una dinàmica nascuda el 2004 als USA que tracta de finançar bottom-up (de baix a dalt, des de la ciutadania) projectes culturals de tota mena. Els potencials usuaris i compradors són els que decideixen la sort del projecte, aportant (o no) els recursos necessaris. Serveixi un esquema del seu funcionament que impulsa FundProjectsWithMe:

.
Algunes de les plataformes de crowdfunding nascudes a Espanya en els últims mesos: Verkami, Lanzanos, Ivnus, Fandyu. Val la pena fer un cop d’ull (sobretot aquells que tinguin un projecte que necessiti finançament).

D’altra banda, davant la pregunta si el crowdfunding té futur és adequat plantejar d’on ve i cap on va. Per això, proposo reflexionar sobre l’evolució de la “donació” amb l’objectiu de ponderar les possibilitats del crowdfunding com a activitat humana i recurrent.Així doncs, si les persones que financien projectes a través del crowdfunding REPETEIXEN aquesta aventura de “donar”, la seva categoria com a inversor-finançador s’eleva a la de MINIMECENES. Tant de bo les xarxes socials ajudin al crowdfunding. Però hem de vetllar perquè no mori d’èxit de forma prematura. Si des de les xarxes es proposen massa projectes a finançar (milions de persones promovent els seus propis somnis) es pot sobredimensionar la cultura amb el consegüent desenllaç fatal (més artistes que espectadors).

Com en tot, hem de ser prudents.

setembre 21st, 2011

Relacions Públiques: les xarxes socials impacten o influeixen?

A data d’avui, i amb les xarxes socials a tot tren (sobretot Twitter), les agències de Relacions Públiques tenen seriosos dubtes a l’hora de decidir a quins periodistes dirigir-se en la seva tasca de difondre missatges i promoure la bona imatge de l’organització per a la qual treballen. D’una banda, hi ha els periodistes dels mitjans de comunicació clàssics. Ben posicionats. Coneguts. Però amb una audiència que es mesura per 4 o 5 xifres (6.000, 60.000 lectors-oients …). De l’altra, els que en el seu temps lliure (alguns periodistes titulats) exerceixen de prescriptors a través de les xarxes socials i compten amb milers de seguidors (followers). Tenen menys reconeixement professional però tenen molts més lectors (90.000, 400.000 …).

A primera vista, el més sensat és sol·licitar la col·laboració de tots dos perfils. Encara que el client sempre ens preguntarà sobre l’eficàcia d’un i d’altre (perquè les Relacions Públiques costen molts diners). Ens demanarà que mesurem l’impacte de la crònica del periodista clàssic i la dels retuits a Twitter.

Per ara, sabem mesurar la influència dels periodistes de ràdio, TV i premsa. Però no es coneixen, per ara, mètodes precisos per saber si els retuits a Twitter o les opinions de blocaires influeixen en les persones o simplement amplifiquen la notícia.

¿Les xarxes socials impacten o influeixen?.

 

setembre 7th, 2011

Organitzar la indignació (I)

La indignació col·lectiva a través de les xarxes socials està sent ineficaç perquè està desorganitzada. Alguns pensadors influents promouen la idea que la indignació no s’ha d’organitzar políticament. Crec que és un error.

A més, l’actual indignació és cada vegada més cínica ja que s’exigeix als empresaris i als polítics un canvi en els seus hàbits mentre que el ciutadà no té cap intenció de canviar els seus. Encara hi ha qui pensa que la crisi és culpa dels altres (!).

Desorganització i cinisme: no arribarem molt lluny. M’agradaria fer una reflexió des de la necessària “evolució” dels nostres temps (no des de la “revolució”).
El descontentament social i la protesta no haurien de plantejar-se com en els vells temps, buscant l’enfrontament o la performance per cridar l’atenció dels mitjans de comunicació (o dels ciutadans-periodistes i els seus smartphones). Encara que no ho sembli, això és “molt soroll per no res” i només dóna de menjar al periodista.

Tampoc l’objectiu hauria de ser enviar missatges a la societat que augmentin la desolació (“sense casa, sense feina, sense pensió, sense por …”). L’eficàcia ha de ser l’objectiu número u. No es tracta d’abandonar la protesta o la performance, però aquestes han de ser la sal i el pebre, no el plat.

Si d’alguna cosa serveixen les xarxes socials és per organitzar-se. Organitzar persones i grups, idees i pretensions i, sobretot, organitzar informació. Una informació amb xifres reals i opinions sinceres, sense demagògies. Així, quan la informació sigui precisa, permetrà actuar amb eficàcia. La clau és, doncs, la contenció: no actuar fins que els nivells d’eficàcia siguin òptims. Encara que hi hagi ganes de ficar soroll, sortir al carrer i demanar explicacions, és millor esperar a tenir informació suficient i utilitzar-la en el moment oportú.

A més, la indignació no hauria de buscar la imposició d’idees per la força. L’objectiu estratègic ha de ser el consens, el mutual understanding. I com els indignats estan en clar desavantatge amb els que ostenten el poder, poden i han de pressionar, de forma organitzada i continguda, per promoure aquesta entesa mútua (ens poden ajudar molt les tècniques de grassroots lobbying).

Alguns exemples d’actuació que busquen fer “menys soroll i més nous“:
a) crear productes informatius de qualitat (preferentment audiovisuals) i distribuir-los en les xarxes socials a la recerca del compromís individual.
b) recollir “milions” de firmes i presentar-les davant parlaments, ajuntaments, tribunals o multinacionals, amb l’objectiu de forçar el diàleg.
c) deixar de consumir un producte o servei fins a forçar una situació de mercat.
d) en un nivell diferent i amb major eficàcia es troben actuacions com la desobediència civil o la vaga de fam, de major risc personal per al indignat.

La major part d’actuacions proposades pot finalitzar en una mediació, i si aquesta no dóna resultats, hem de ser conseqüents i interposar una demanda judicial o tramitar una iniciativa legislativa popular. Qualsevol cosa menys deixar-ho tot en un vídeo de YouTube amb 3 milions de visites … És absolutament inútil indignar si no tenim intenció de canviar les coses. I les coses, finalment, es canvien dialogant en despatxos i sales, no al carrer ni en espais virtuals.

Totes les persones valentes i decidides que s’organitzin veuran recompensats els seus esforços amb resultats, amb canvis reals.

Intentaré donar la meva opinió sobre algunes indignacions que ens estan fent perdre certa credibilitat -Organitzar la indignació (II) – i aquelles altres que potser haurien de prioritzar per la urgència del canvi -Organitzar la indignació (i III) -.