Posts tagged ‘independencia de Cataluña’

abril 13th, 2014

No hay que poner barreras a la participación política ciudadana

V_110914El 11 de setiembre de 2014 será la 3ª Diada Nacional de Cataluña consecutiva, masiva, participativa, singular y mediática que traspasará fronteras. El objetivo volverá a ser el mismo: promover la participación ciudadana en un proyecto político ilusionante y colectivo, en busca de la libertad para poder votar. En esta ocasión, se llama a la participación a 2 millones de personas para que llenen 2 vías principales de la ciudad de Barcelona, con el fin de formar la letra “V” desde el aire, puesta la mirada en la consulta del 9 de noviembre de 2014.

No parece un reto difícil puesto que en 2012 una cifra similar recorrió diversas calles de Barcelona invocando el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa“. Y en 2013, una inmensa cadena humana cruzó todo el país.

No hay duda que el proceso independentista que está viviendo Cataluña se debe al compromiso electoral que han asumido los partidos políticos tras las últimas elecciones al Parlament de Catalunya de 2012. Pero también a la presión que está ejerciendo la sociedad civil, que marca la agenda política catalana. Distintas entidades -la más destacada, la Assemblea Nacional Catalana- no son otra cosa que organizaciones surgidas de la democracia más pura, limpia, sin personalismos, que sabe coordinar los anhelos de millones de personas con un exquisito nivel de convivencia, respeto y sin violencia.

Hay quien trata de demonizar esas entidades ciudadanas, pretendiendo reducir la democracia a la actuación de los partidos políticos. Mal hecho. El siglo XXI debe innovar los encuentros y foros ciudadanos -online, presenciales, festivos, académicos, multidisciplinares, multiètnicos- así como también las acciones de presión a los poderes públicos -grassroots lobbying-. Y tanto unos como otros, poniendo el acento en la “rendición de cuentas”, es decir, en la efectividad de las acciones y los pactos.

La nueva democracia no puede repetir los mismos errores a los que nos tienen acostumbrados los desmemoriados partidos políticos, que dicen unas cosas y hacen otras.

enero 27th, 2014

Cataluña-España: “No me quiero separar. Quiero independizarme”

Pocas veces me identifico plenamente con un ciudadano que ve publicada su opinión en un medio de comunicación. Se trata de Josep Umbert (en el Diari ARA) titulada “No soy separatista“. Expone una actitud ejemplar ante el conflicto Cataluña-España, admirable desde todos los puntos de vista. Frente a la intransigencia del gobierno español actual, describe la forma de pensar de una sociedad catalana madura. La transcribo íntegramente.

 

NO SOY SEPARATISTA
JOSEP UMBERT ROCA (Sta. Perpètua de Mogoda)
Diario ARA, 15.01.2014

*

Me gustan muchas cosas de España. No pienso hacer ningún boicot a productos por ser españoles, ni quiero que se pongan fronteras a los productos que pasen por Cataluña. Quiero mantener todos mis amigos castellanos y ayudar a los que lo necessiten.També quiero leer en castellano porque es una gran lengua, no obligado por ninguna ley. Quiero ayudar con el corazón en la mano, con una solidaridad querida y no impuesta. Quiero actuar con dignidad. Y me gustaría ver que mi lengua se defiende tanto como cualquier otra, y que no hemos de justificarnos por pensar y expresarnos de forma distinta. Tampoco quiero tener más el sentimiento de formar parte de un estado que nos deja solos cuando tenemos que defendernos de mentiras y desprecios.
Como el hermano que deja la casa familiar, no quiere separarse de la familia, sencillamente quiere, necesita y cree que será bueno para todos que él sea responsable de su vida. No se quiere separar, quiere ser independiente. Como catalán, yo no me quiero separar, quiero ser independiente.
Y considero un deber y un privilegio hacer todo lo posible para que nuestros nietos puedan vivirlo con total normalidad .

*

La distinción entre “separarse” e “independizarse” no es baladí. Es un matiz que podría ser la piedra filosofal en la resolución del conflicto. El gobierno español no debería desaprovechar la oportunidad de dialogar con quien mantiene una actitud de respeto de tal magnitud, quizás debida al “síndrome de estocolmo” tras 300 años de dominación, pero a la postre, un sentimiento real y palpable. Independizarse manteniendo los vínculos de respeto, ayuda, generosidad y equidad. Pero si el clima de desprecio contra Cataluña va en aumento las consecuencias serán impredecibles. Podría llegar el caso que los catalanes, además de independizarse, también desearan separarse.

*

 

septiembre 12th, 2013

VIA CATALANA: 1.600.000 personas unen sus manos atravesando Cataluña

Según la Assemblea Nacional Catalana (ANC), organizadora de la cadena humana del 11 de setiembre de 2013, la Via Catalanaes la antesala de la independencia. El mundo tiene que volver a mirar a Cataluña y comprobar cuál es la voluntad mayoritaria y democrática del pueblo catalán y, al mismo tiempo, reforzar el proceso que deberá permitir a los catalanes conseguir la libertad no más tarde de 2014.  Es el momento de la Vía Catalana. Enlazados, unidos, recorriendo el país con una cadena humana con el fin de hacer realidad el anhelo mayoritario de los catalanes y convertir Cataluña en un nuevo Estado de Europa“.

Una pequeña muestra, no exhaustiva, de la reacción mediática internacional el 11 de setiembre de 2013.

*


junio 1st, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (4)

Catalunya és una nació militarment ocupada, políticament sotmesa, econòmicament espoliada, lingüísticament substituïda, ideològicament colonitzada i artísticament despullada. Josep Dalmau (1926). Activista, escriptor i eclisiàstic català.

Abans de 1714 cap espanyol, de qualsevol regió que fos, no tenia el menor dubte que Catalunya era una nació, fins al punt que els naturals de les diferents corones que formaven l’Espanya o les Espanyes dels segles XVI i XVII es deien estrangers ells amb ells. Carles Cardó (1884-1958). Escriptor, eclesiàstic i ideòleg del moviment catalanista i promotor del cristianisme social.

La cohesió interior és més fàcil en els Estats petits que en els grans, on de vegades esdevé irrealitzable. Exemple: Espanya, que no coneix altra cohesió que la de la imposició brutal. Els estats grans són una mentida. Ramon Arrufat (1897-1981). Historiador i escriptor.

A nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics que m´escolteu, que si algun dia es parlés seriosament d’independenditzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics, que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la lliga regionalista del Fomento del Trabajo Nacional. Salvador Seguí (1886-1923). Anarcosindicalista català, l’anomenat “Noi del sucre“.

 

mayo 31st, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (3)

Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. Antoni Gaudí (1852-1926) Arquitecte.

La llibertat no és negociable. Pau Casals (1876-1973) Músic.

El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. Francesc Pujols (1882-1962) Escriptor i filòsof.

Cap ciutadà no és lliure si el poble no n’és. Josep Pallach (1920-1977). Mestre, pedagog i polític.

Matar un idioma és un crim de lesa humanitat. És matar una ànima col.lectiva, la manera d’ésser i de pensar d’una comunitat humana que aporta la seva personalitat individual al tresor variat de la cultura universal. Josep Armengou (1910-1976), escriptor, músic i eclesiàstic català.

mayo 30th, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (2)

Heus ací Catalunya, esclava d’insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?Pau Claris (1586-1641) 94è President de la Generalitat de Catalunya que va proclamar la República Catalana sota la protecció de França.

El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies. Francesc Macià (1859-1933) 122è President de la Generalitat de Catalunya, que proclamà la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica.

Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat. Enric Prat de la Riba (1870-1917). President de la Mancomunitat de Catalunya 1914-17.

No es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos. Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) President del Parlament de Catalunya a l’exili.

  (Foto: Parlament de Catalunya)

mayo 29th, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (1)

Mn. Josep Armengou (1910-1976) Escriptor, músic i eclesiàstic català. 

Els usufructuaris de l’Espanya tradicional, acostumats a explotar èxits polítics o militars més que no pas a doblegar l’espinada, s’han arribat a constituir en unes castes exemptes de l’obligació del treball i han creat un poble desvagat amb massa temps per a dedicar-se a somnis quixotescos; per això, Espanya ha pesat arreu, a dintre i a fora, com una nosa. I quan a l’últim Europa i el món han arribat a treure-se-la del damunt, ha esbravat a dintre casa la seva fúria.

__________________

La idea dissolvent de la unidad española ens ha privat secularment de la pràctica de la llibertat individual i col·lectiva, però no ha pogut privar-nos de desitjar-la cada vegada amb més il·lusió. Volem alliberar-nos com a homes i com a poble. Volem desafricanitzar-nos definitivament i reintegrar-nos per sempre a l’ànima occidental, a la qual devem la nostra existència nacional diferenciada.

__________________

Espanya no ens ha consentit d’ésser espanyols en català, única manera decorosa per a nosaltres d’ésser-ho. Això ens planteja un problema fonamental de drets humans i de dignitat. Caldria que els hispano-castellans fessin un esforç per situar-se al nostre lloc: ben segur que ni en nom d’Espanya ni en nom de cap altra cosa no consentirien que l’Estat no els volgués entendre en la llengua llur, ni suportarien les innombrables vexacions de què som objecte els catalans com a tals. I farien santament. Però si ells no ho consentirien, han de pensar que no tots els catalans som prou degenerats per a consentir-ho.

__________________

L’Espanya castellana ens ha llevat el dret sagrat i la joia de viure nacionalment. Ha fet de Catalunya un país ocupat. Els catalans no podem veure en l’administració espanyola i en l’exèrcit espanyol altra cosa que una administració estrangera i unes forces d’ocupació. L’Espanya castellana ens ha tractat sempre amb la petulància i el menyspreu amb què la metròpoli tracta un poble colonitzat. Negar-ho seria cinisme, manca d’intel·ligència o degeneració irreformable.
Som colònia d’Espanya, administrada, dominada i explotada per l’Espanya central; i dels nostres productes colonials, les tributacions, hom en viu i hom s’industrialitza i hom va armant-se d’una faisó gairebé grotesca [...] Ací desemboca, sense cap control ni previsió, el gran corrent immigratori de la metròpoli destinat a ofegar tota manifestació de catalanitat, a base de prostituir, flamenquitzar i anarquitzar Catalunya.
Perdut l’imperi ultramarí i independitzat últimament el Marroc, som, amb Euskadi i les minses i vacil·lants possessions africanes, les darreres colònies espanyoles. I ens parlaran de Gibraltar? Colònia per colònia, no hi hauríem perdut gran cosa a dependre d’una metròpoli més llunyana i més civilitzada. Segurament que no hauríem estat la darrera a emancipar-nos de les colònies angleses. Ara, en canvi, ja ens ho trobarem.

__________________

La situació colonial de Catalunya respecte a Espanya fa que tot moviment d’emancipació nacional català sigui igualment un moviment d’emancipació social.

__________________

L’existència de l’idioma català posa frenètics els espanyols. Espanya ens ho perdonaria tot, llevat de l’idioma. Ens ho consentiria tot, àdhuc una frontera al Cinca, mentre parléssim en castellà.

__________________

El fet és aquest: Catalunya va viure gloriosament molts segles sense la intromissió política i sense la llengua dels castellans, i Catalunya creu encara que podria anar vivint sense l’una i l’altra.

__________________

L’Estat que abusa de la seva força per a desnacionalitzar un poble, cas freqüent com hem dit en els estats compostos, perd, per aquest sol fet, el dret d’existir en la seva forma actual. Així mateix, tota nacionalitat que se sent vexada i oprimida per un Estat i es veu abocada a una minva de les seves característiques nacionals per culpa d’aquest mateix Estat, té tot el dret a fer-se un Estat pel seu compte.
La sobirania no pertany a l’Estat si no és per delegació del poble, i el poble és la Nació: “Una Nació té dret a l’afirmació de la seva cultura, al desenvolupament de la seva economia, a la direcció de la seva vida” (Duran i Ventosa, L’essència de les nacionalitats). Aquest dret, el é tota Nació encara que no gaudeixi de llibertat actual, i cap Estat no pot negar-se a reconèixer-lo sense perdre automàticament tota jurisdicció sobre aquella Nació, car el dret dels Estats compostos damunt els pobles que els integren solament pot recolzar en un pacte, explícit o tàcit.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets o llibertats a cap Nació, car tota Nació ja té de si aquests drets. A l’Estat només li resta de reconèixer-los i no obstaculitzar-los.
Tampoc no és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat de les nacionalitats per a formar un Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té ja, per aquest sol fet, el dret de posseir-la. El fet de voler-la ja és merèixer-la, car manifesta l’eclosió de la consciència–voluntat.
I si l’Estat, abusant de la seva força, es nega a reconèixer aquest dret, a la Nació oprimida no li resta altre camí que anar, sense contemplacions, a l’aplicació de la coneguda fórmula del canonge vigatà: “Poble que mereix ser lliure, si no li donen s’ho pren”.

__________________

Desnacionalitzar-se voluntàriament és signe de degeneració i d’impotència. Només les persones frustrades han seguit aquest dissortat camí. Aquesta deserció té totes les característiques d’un crim contra natura, és una inversió espiritual. És un insult al propi naixement, és considerar-se fracassat d’origen. Renegar del passat propi és venir al món sense vinculació històrica, és venir-hi de frau. L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit.

_

Citacions del llibre Justificació de Catalunya (1955) Edicions de l’Albí

marzo 8th, 2012

Tiempos de independentismo (y 4)

En 2012, la mayoría de ciudadanos de Cataluña no votaría a favor de la constitución de un estado propio. Pero muchos aspiran a tenerlo y buscan conseguir esa mayoría social que lo apoye. Es legítimo. El independentismo se debe vivir desde la normalidad política.

Por el momento, el independentismo en Cataluña se está cociendo desde la sociedad civil. Los partidos políticos catalanes siguen prisioneros de su tacticismo. Si algún día quieren liderar la independencia de Cataluña la deberán incorporar a sus programas electorales. Sólo así, y tras un proceso democrático, se conocerá si la mayoría social aspira a la construcción de un estado propio. El día que la mayoría del pueblo catalán así lo decida, nada lo detendrá. Sólo los sistemas democráticos débiles apelan a una Constitución para negar una voluntad mayoritaria. España, a marchas forzadas, está madurando democráticamente. El contexto internacional no le va a permitir las cacicadas de antaño.

La naciente Assemblea Nacional Catalana, surgida de la sociedad civil y que se constituye como tal el 10 de marzo de 2012, pretende marcar la hoja de ruta de la nación catalana basada en un:

  • independentismo multi-identitario
  • independentismo transversal
  • independentismo que goce de reconocimiento internacional

Su mensaje es claro: ya no hay vuelta atrás.

Tiempos de independentismo.

*

Ir a Tiempos de independentismo (3)