Posts tagged ‘pensament català’

junio 2nd, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (i 5)

Jo afirmo i mantinc que, com esperit nacional, els caràcters d’Espanya i de Catalunya són totalment oposats. El d’ells és dominador, estàtic, soberg, altiu, absolutista, reaccionari, trist, autoritari [...] ¿que no veieu aquests inadaptats que fa trenta i fa cinquanta anys que són en aquesta terra generosa i no parlen encara un mot de la nostra llengua?. Rafael Campalans (1887-1933). Enginyer, polític i professor universitari català.

Hi ha ha moltes causes justes arreu del món per defensar, però Catalunya només ens té a nosaltres. Lluís Companys (1882-1940). 123è President de la Generalitat de Catalunya. El primer president de govern escollit democràticament arreu del món en ésser executat.

La Pàtria és la Terra i el Poble, i tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra, tant la llengua, com l’economia, com la història, com totes les manifestacions de la terra i de l’esperit catalans són matèria de patriotisme. Pompeu Fabra (1868-1948). Filòleg català que es destacà com a establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

El veritable universalista no és el qui vol fer de la humanitat un sol poble, sinó el qui exigeix respecte per tots els pobles de la humanitat. Víctor Alexandre (1950). Escriptor

junio 1st, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (4)

Catalunya és una nació militarment ocupada, políticament sotmesa, econòmicament espoliada, lingüísticament substituïda, ideològicament colonitzada i artísticament despullada. Josep Dalmau (1926). Activista, escriptor i eclisiàstic català.

Abans de 1714 cap espanyol, de qualsevol regió que fos, no tenia el menor dubte que Catalunya era una nació, fins al punt que els naturals de les diferents corones que formaven l’Espanya o les Espanyes dels segles XVI i XVII es deien estrangers ells amb ells. Carles Cardó (1884-1958). Escriptor, eclesiàstic i ideòleg del moviment catalanista i promotor del cristianisme social.

La cohesió interior és més fàcil en els Estats petits que en els grans, on de vegades esdevé irrealitzable. Exemple: Espanya, que no coneix altra cohesió que la de la imposició brutal. Els estats grans són una mentida. Ramon Arrufat (1897-1981). Historiador i escriptor.

A nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics que m´escolteu, que si algun dia es parlés seriosament d’independenditzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics, que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la lliga regionalista del Fomento del Trabajo Nacional. Salvador Seguí (1886-1923). Anarcosindicalista català, l’anomenat “Noi del sucre“.

 

mayo 31st, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (3)

Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. Antoni Gaudí (1852-1926) Arquitecte.

La llibertat no és negociable. Pau Casals (1876-1973) Músic.

El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. Francesc Pujols (1882-1962) Escriptor i filòsof.

Cap ciutadà no és lliure si el poble no n’és. Josep Pallach (1920-1977). Mestre, pedagog i polític.

Matar un idioma és un crim de lesa humanitat. És matar una ànima col.lectiva, la manera d’ésser i de pensar d’una comunitat humana que aporta la seva personalitat individual al tresor variat de la cultura universal. Josep Armengou (1910-1976), escriptor, músic i eclesiàstic català.

mayo 30th, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (2)

Heus ací Catalunya, esclava d’insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?Pau Claris (1586-1641) 94è President de la Generalitat de Catalunya que va proclamar la República Catalana sota la protecció de França.

El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies. Francesc Macià (1859-1933) 122è President de la Generalitat de Catalunya, que proclamà la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica.

Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat. Enric Prat de la Riba (1870-1917). President de la Mancomunitat de Catalunya 1914-17.

No es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos. Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) President del Parlament de Catalunya a l’exili.

  (Foto: Parlament de Catalunya)

mayo 29th, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (1)

Mn. Josep Armengou (1910-1976) Escriptor, músic i eclesiàstic català. 

Els usufructuaris de l’Espanya tradicional, acostumats a explotar èxits polítics o militars més que no pas a doblegar l’espinada, s’han arribat a constituir en unes castes exemptes de l’obligació del treball i han creat un poble desvagat amb massa temps per a dedicar-se a somnis quixotescos; per això, Espanya ha pesat arreu, a dintre i a fora, com una nosa. I quan a l’últim Europa i el món han arribat a treure-se-la del damunt, ha esbravat a dintre casa la seva fúria.

__________________

La idea dissolvent de la unidad española ens ha privat secularment de la pràctica de la llibertat individual i col·lectiva, però no ha pogut privar-nos de desitjar-la cada vegada amb més il·lusió. Volem alliberar-nos com a homes i com a poble. Volem desafricanitzar-nos definitivament i reintegrar-nos per sempre a l’ànima occidental, a la qual devem la nostra existència nacional diferenciada.

__________________

Espanya no ens ha consentit d’ésser espanyols en català, única manera decorosa per a nosaltres d’ésser-ho. Això ens planteja un problema fonamental de drets humans i de dignitat. Caldria que els hispano-castellans fessin un esforç per situar-se al nostre lloc: ben segur que ni en nom d’Espanya ni en nom de cap altra cosa no consentirien que l’Estat no els volgués entendre en la llengua llur, ni suportarien les innombrables vexacions de què som objecte els catalans com a tals. I farien santament. Però si ells no ho consentirien, han de pensar que no tots els catalans som prou degenerats per a consentir-ho.

__________________

L’Espanya castellana ens ha llevat el dret sagrat i la joia de viure nacionalment. Ha fet de Catalunya un país ocupat. Els catalans no podem veure en l’administració espanyola i en l’exèrcit espanyol altra cosa que una administració estrangera i unes forces d’ocupació. L’Espanya castellana ens ha tractat sempre amb la petulància i el menyspreu amb què la metròpoli tracta un poble colonitzat. Negar-ho seria cinisme, manca d’intel·ligència o degeneració irreformable.
Som colònia d’Espanya, administrada, dominada i explotada per l’Espanya central; i dels nostres productes colonials, les tributacions, hom en viu i hom s’industrialitza i hom va armant-se d’una faisó gairebé grotesca [...] Ací desemboca, sense cap control ni previsió, el gran corrent immigratori de la metròpoli destinat a ofegar tota manifestació de catalanitat, a base de prostituir, flamenquitzar i anarquitzar Catalunya.
Perdut l’imperi ultramarí i independitzat últimament el Marroc, som, amb Euskadi i les minses i vacil·lants possessions africanes, les darreres colònies espanyoles. I ens parlaran de Gibraltar? Colònia per colònia, no hi hauríem perdut gran cosa a dependre d’una metròpoli més llunyana i més civilitzada. Segurament que no hauríem estat la darrera a emancipar-nos de les colònies angleses. Ara, en canvi, ja ens ho trobarem.

__________________

La situació colonial de Catalunya respecte a Espanya fa que tot moviment d’emancipació nacional català sigui igualment un moviment d’emancipació social.

__________________

L’existència de l’idioma català posa frenètics els espanyols. Espanya ens ho perdonaria tot, llevat de l’idioma. Ens ho consentiria tot, àdhuc una frontera al Cinca, mentre parléssim en castellà.

__________________

El fet és aquest: Catalunya va viure gloriosament molts segles sense la intromissió política i sense la llengua dels castellans, i Catalunya creu encara que podria anar vivint sense l’una i l’altra.

__________________

L’Estat que abusa de la seva força per a desnacionalitzar un poble, cas freqüent com hem dit en els estats compostos, perd, per aquest sol fet, el dret d’existir en la seva forma actual. Així mateix, tota nacionalitat que se sent vexada i oprimida per un Estat i es veu abocada a una minva de les seves característiques nacionals per culpa d’aquest mateix Estat, té tot el dret a fer-se un Estat pel seu compte.
La sobirania no pertany a l’Estat si no és per delegació del poble, i el poble és la Nació: “Una Nació té dret a l’afirmació de la seva cultura, al desenvolupament de la seva economia, a la direcció de la seva vida” (Duran i Ventosa, L’essència de les nacionalitats). Aquest dret, el é tota Nació encara que no gaudeixi de llibertat actual, i cap Estat no pot negar-se a reconèixer-lo sense perdre automàticament tota jurisdicció sobre aquella Nació, car el dret dels Estats compostos damunt els pobles que els integren solament pot recolzar en un pacte, explícit o tàcit.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets o llibertats a cap Nació, car tota Nació ja té de si aquests drets. A l’Estat només li resta de reconèixer-los i no obstaculitzar-los.
Tampoc no és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat de les nacionalitats per a formar un Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té ja, per aquest sol fet, el dret de posseir-la. El fet de voler-la ja és merèixer-la, car manifesta l’eclosió de la consciència–voluntat.
I si l’Estat, abusant de la seva força, es nega a reconèixer aquest dret, a la Nació oprimida no li resta altre camí que anar, sense contemplacions, a l’aplicació de la coneguda fórmula del canonge vigatà: “Poble que mereix ser lliure, si no li donen s’ho pren”.

__________________

Desnacionalitzar-se voluntàriament és signe de degeneració i d’impotència. Només les persones frustrades han seguit aquest dissortat camí. Aquesta deserció té totes les característiques d’un crim contra natura, és una inversió espiritual. És un insult al propi naixement, és considerar-se fracassat d’origen. Renegar del passat propi és venir al món sense vinculació històrica, és venir-hi de frau. L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit.

_

Citacions del llibre Justificació de Catalunya (1955) Edicions de l’Albí